STOP … Aturat a boxes que tinc una cosa que explicar-te.
Copejament les tecles que donaran forma al post de avui entre salt i salt de l’Crossodromo Vincenzo Agusta de Malpensa (Itàlia), a on Husqvarna s’ha portat a la premsa de mig món per presentar-nos la seva gamma Off Road per 2013.
Que direu vosaltres … ¿Ens vol donar enveja o què? Doncs la veritat és que pretenia ser una disculpa per a excusar la meva absència bloguística de la setmana passada, però la veritat és que ho torno a llegir i sí que sona més a vacil·lada que a disculpa, però per no esborrar-ho i començar una altra vegada …
En fi, al tema.
El cas és que, la setmana passada, vaig escoltar en boca d’un amic la poc elegant expressió que dóna títol a aquest blog fent una no menys elegant referència a la grandària dels atributs masculins, i jo, influït encara per l’última volta que va protagonitzar Márquez a Silverstone intentant doblegar Redding, es la vaig adjudicar automàticament al bo d’en Marc.
Marc Márquez s’està convertint pas a pas en el prototip de pilot carismàtic que tots, els que guanyen i els que no, volen ser. Un pilot pot vèncer carrera després de carrera i no aconseguir mai aquest anhelat carisma, un altre pot no haver guanyat mai i, no obstant això, ser posseïdor d’aquesta estrella. Marc ho té tot …
… perquè és un guanyador. Crec recordar que va ser precisament en un Silverstone de fa dos anys quan, referint-se a la lluita que acabava de mantenir amb Pol Espargaró -qui si no? – va dir allò de “aquí hi haurà de posar-se ferm”, tota una declaració de principis que deixava veure un xaval capaç d’arrasar als seus rivals com ho va fer al 125 de 2010.
… perquè baralla contra els rivals, contra la seva moto i contra el circuit. Després de la mort de Simoncelli, deia Ferrer Sènior que l’italià era d’aquells pocs pilots que no feia carreres amorfes, és a dir, carreres sense forma. Res de ‘trenets’ de pilots que consumeixen les 30 voltes sense un sol atac, frenada, o sortida de la traçada que doni emoció al que estem veient. Doncs això és el que veig en cada carrera de Marc, un pilot capaç d’improvisar una traçada, creuar la moto sobre el piano o intentar-ho fins anar-se’n gairebé a terra per tal de quedar un lloc més endavant.
… perquè guanya carreres. No té res a veure amb el primer punt, no em cal que un pilot guanyi totes les carreres per veure que porta un guanyador dins. Però és que a més de ser un winner en tota regla i de no fer carreres amorfes, Marc guanya. El seu lloc natural és el primer i, després de tres carreres -Li Mans, Montmeló, Silverstone- sense pujar a l’esglaó més alt, jugar-se una pasta a que guanya a Assen seria molt poc arriscat.
Ser posseïdor d’un sol d’aquests tres arguments podria ser ja motiu de sobres perquè qualsevol pilot aconseguís “el carisma”, així que el Marc, que a més de tenir els tres suma el fet de fer gala d’unes excel·lents formes quan es baixa de la moto, s’ha convertit als seus 20 anys i sense haver trepitjat encara MotoGP en un ‘influenciador’ clau en l’esdevenir del campionat, capaç al mateix temps d’ajudar a convertir Moto2 en la millor categoria del Mundial, de mantenir en tensa espera a les fàbriques a l’expectativa dels seus moviments cara a l’any que ve, i també de fer que tot un Dorna modifiqui les seves ferris reglaments perquè Marc pugui accedir a una moto oficial en el seu primer any. Per cert que, això últim, es diu només en 20 paraules però és molt heavy … perdó, molt jebi. Ni Valentino ha aconseguit una cosa així.
De manera que, pel que ha aconseguit, pel que està aconseguint i pel que li queda per demostrar-nos … Amics, tenim la immensa fortuna d’haver vist néixer i conviure amb un pilot que els té … (*)
I per avui això és tot. Arrenca, accelera … & GO.
blogs.telecinco.es
