Per Emilio Pérez de Rozas
Vaig escriure l’altre dia que els campions, de tot, comencen a mesurar-se per la grandària dels seus adversaris. Quan el Reial Madrid guanya la Lliga, el celebra doblement perquè se la guanya el Barça. I viceversa, i viceversa. Quan Rafa Nadal derrota Roger Federer, està vencent a un mite. Així que, en efecte, la mida dels títols aconseguits per Jorge Lorenzo i Marc Márquez estan, per descomptat, a l’altura dels dos enormes, enormes i incansables rivals que han tingut, Dani Pedrosa i Pol Espargaró.
Però, és clar, si un mira les dades, els números, que en aquest esport també compta (què és sinó la telemetria), dels dos nous (vells) campions, comprendrà que no hi havia més remei que, al final, es posessin la corona de ‘reis’. El cotó no enganya i, més aviat que tard, aquí els tenen, reis entre els reis. Això sí, Lorenzo ho va celebrar amb Pedrosa per terra i Márquez amb ‘Polyccio’ al capdamunt del podi. No és el mateix, no. Però, els dos campions han tingut el coratge (ningú esperava menys d’ells) que ‘campeonar’ al calaix.
Perquè han viscut tot l’any al podi. Aquests són els números, les estadístiques, a què em referia quan els convidava a que arribéssim a la conclusió que quan algú, com el ja tetracampió mallorquí, acaba al podi 15 dels 16 grans premis que ha disputat, res és casualitat . Sis victòries (Qatar, França, Catalunya, Gran Bretanya, Itàlia i San Marino) i deu segons llocs (Jerez, Estoril, Sachsenring, Laguna Seca, Indianapolis, Brno, Motorland, Motegi, Sepang i Phillip Island) no converteixen a un qualsevol en campió. I a saber on hagués acabat Lorenzo a la ‘catedral’ d’Assen si Álvaro Bautista no l’hi porta per davant.
El mateix passa amb el mag de Cervera, que ha caigut dues vegades en aigua (Le Mans i Malàisia), ha guanyat vuit carreres (Qatar, Portugal, Holanda, Indianapolis, República Txeca, San Marino i el Japó), ha estat segon en Jérez i Motorland, tercer a Montmeló, Silverstone i Phillip Island i quart a Itàlia. Això sí, Marc i tots els seus saben que ha de preparar-se per a l’aigua ja que és impossible ser protagonista a MotoGP sense criar escates, aletes i màscara. Cal saber bussejar sobre l’asfalt per proclamar-se campió en la màxima categoria.
Dos tipus així, que al final han tingut la facilitat, el privilegi i l’avantatge (perquè se l’havien guanyat abans ‘que carai!) De poder córrer sense arriscar i forçar als seus perseguidors a caure o viure a la corda fluixa, han convertit els campions de MotoGP i Moto2 a un honor per als altres. Perquè les seves carreres, les seves temporades, les seves trajectòries, la manera que han utilitzat per a delectar-nos amb el seu pilotatge i, sobretot, convertir-se en campions fa encara més gran el Mundial.
Van tenir, cert, pocs enemics, però calia vèncer-los. I, sobretot, van tenir el senyoriu, la grandesa, la professionalitat, l’experiència i l’empenta de dirigir a dues fàbriques com Suter i Yamaha, a què han servit victòries que no tenen preu. Perquè aquesta és, també, la grandesa de Lorenzo i Márquez, que han estat capaços de córrer sols, desenvolupar sols les seves motos i servir als seus marques. Per aquest motiu Lorenzo hagi enterrat ia aquesta faula que guanyava amb la moto que li feia el ‘Doctor’, que ara torna al box sense mur amb la cua entre les cames. I d’aquí que el murri Shuhei Nakamoto hagi fitxat Márquez, per veure si recupera el ceptre que Lorenzo s’ha portat una altra vegada al ‘box’ blau.
Si alguna cosa no hi ha en aquests dos ceptres és casualitat, chipira, sort. Hi ha organització, coratge, ciència, experiència, treball, saber estar, saber fer i dos enormes equips abrigant dos xavals que són, no com altres, exemples en el ‘paddock’ i líders, sí, d’una nova manera de fer les coses . O potser és la de sempre, sigui molt vella, però amb les seves cares alegres semblen uns modernitos. Que volen baixet.
Motocuatro.com