Per Emilio Pérez de Rozas
Marc Márquez va entrar un dia a la cuina de casa de Cervera i va sorprendre, o va creure sorprendre, a la mare fent una truita de patata. “Però, mare, com pots batre els ous en dos plats”, li va dir a la seva mare el jove campió mentre assenyalava el marbre de la cuina. “Ara sí que m’adono, Marc, que aquestes fatal de l’ull, perquè veus dos plats on només n’hi ha un”, li va recriminar la seva mare per, mig segon abans que el seu fill comencés a desesperar-se, afegir: “Que no, Marc , que no, que hi ha dos, que els he posat per gastar una broma “.
La vida dels Márquez ha estat esquitxada d’anècdotes com aquesta, sí, però també de molta tensió durant els últims cinc mesos. La lesió que el campió de Cervera es va produir, quan estava lluitant, quan ja acariciava, el títol de Moto2 a Malàisia, en un entrenament on els comissaris de pista no van detectar el bassal que, sobre l’asfalt, havia provocat una inoportuna fuita d’aigua , va ser de les que poden jubilar anticipadament un pilot.
“Marc va patir un tipus de paràlisi molt delicada, molt”, explica el doctor Bernardo Sánchez Dalmau, que va acabar operant, amb les seves mans d’orfebre a Márquez. “És una lesió que es produeixen molts esportistes però que, curiosament, en els pilots és molt estranya, ja que porten el cap molt ben protegida. A Marc se li va paralitzar el quart nervi de l’ull dret i li afectava el domini recte, cap avall ia l’esquerra. i tot això es complicava encara més perquè els pilots no paren de girar el cap i moure els seus ulls, el que obliga a aquests nervis a treballar canviant de posició contínuament “.
Els metges del traçat de Sepang ja van comunicar a Márquez que la lesió podia arreglar en un dia o en sis mesos. Ni Marc ni Emili Alzamora, el seu mànager, es van sorprendre ja que, tres anys abans, en el Campionat d’Espanya, Márquez va patir idèntic problema i, als dos dies, ja anava a l’escola i, als cinc, va tornar a anar amb moto . “Es em va anar de seguida i ara, mira, han hagut de passar gairebé quatre mesos i una delicada operació”, recorda el pilot, feliç d’estar a Qatar en plenes condicions físiques per iniciar demà al Mundial de Moto2. Tots recorden que, després de la caiguda de Malàisia, Márquez ja no va poder tornar a córrer perquè, com expliquen Roser i Julià, els seus pares, sense perdre el somriure que els caracteritza, “cada dia s’aixecaven veient doble, però animat a tirar endavant” . “De nou ha demostrat una enteresa admirable”, explica Roser. “No ha parat de animar-nos a tots”, afegeix Julià.
Ningú ho ha passat bé en aquesta història. Ni Julià, ni la Roser, ni Marc, ni el seu germà Àlex, que ha intentat ser el pigall del campió. Tampoc Alzamora, tampoc. “Des que va patir la caiguda, absurda, que va poder evitar-se, només ens van passar coses dolentes: Marc es va fer mal, va dubtar, va témer el pitjor, no va poder seguir lluitant per un títol que hagués pogut ser seu i, a sobre, la recuperació ha estat molt llarga “, assenyala el mànager del campió català. “Sempre dic que Marc mai deixa de sorprendre, però aquesta vegada ha demostrat una enteresa, una personalitat, un coratge i una sensatesa dignes d’elogi”.
“No hi havia més remei que esperar. No podíem fer una altra cosa, doncs l’ideal és que el nervi es recuperi per si sol”, comenta el doctor Xavier Mir, mag de les mans i metge de confiança de Márquez i Alzamora, que ha orientat al jove durant tots aquests mesos. Primer van anar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat on els doctors Lluís Til i Antoni Turmo van recomanar paciència i uns exercicis de recuperació, que van servir, sí, però no van recuperar el nervi del tot. Després es van posar en mans del doctor Sánchez Dalmau, que agraeix “l’enorme confiança que van dipositar en la meva des de la família fins Alzamora i, sobretot, la tranquil·litat que em van transmetre al assegurar-me que no pensaven prendre cap risc i que, si havien d’esperar , esperarien, doncs ja havien començat amb tres zeros la temporada passada i no els importava repetir l’experiència si la curació de Marc depenia d’això. no pot suposar el que significa per a un metge que li permetin prendre les decisions sense presses, sense pressió “.
Sánchez Dalmau reconeix que el normal, en aquests casos, és esperar sis mesos però no van tenir més remei que escurçar aquesta espera. “No tant perquè volíem intentar que Marc pogués començar el Mundial, no, sinó perquè observem que la recuperació de la cambra nervi s’havia frenat i aquest estancament començava a ser preocupant, ja que estava afectant el nervi que realitza l’efecte contrari al paralitzat”. Abans de realitzar una intervenció tan delicada, Sánchez Dalmau va realitzar una reunió amb el doctor Jordi Arruga, l’Institut Català de la Retina, i amb la doctora Anna Pert, de l’Institut de Microcirurgia Ocular (IMO). En aquest akelarre mèdic tothom va coincidir que era el moment d’operar.
Sánchez Dalmau no només va reanimar el nervi oblic superior dret, que va ser l’afectat durant mesos, sinó que va debilitar, intencionadament, el nervi oblic inferior dret. “El solem fer sovint perquè tot s’equilibri, es compensi. I, en efecte, als pocs dies, Marc ja notava millora”. Mir elogia les mans de Sánchez Dalmau i la seva enorme habilitat en el quiròfan. “Això no és un os, això no és posar una plaqueta, cargols i a córrer”, assenyala el traumatòleg que reconstrueix en una bufada els ossos dels pilots. “Sense aquesta microcirurgia, Marc hagués trigat moltíssim més en recuperar-se o, pitjor, no s’hagués recuperat del tot mai”.
“És evident”, reconeixia ahir Márquez en la seva lluent box del traçat de Losail, a Doha (Qatar), “que, durant tants dies, et passa pel cap la possibilitat de no tornar a córrer o no recuperar-te del tot, però els doctors Mir i Sánchez Dalmau sempre, sempre, em van tranquil·litzar i em van recordar que aquestes lesions, de vegades, són lentes. i aquí estic, disposat a seguir gaudint de les carreres “. I fent gaudir, encara que no ho digui.
