Per Emilio Pérez de Rozas
A mitja tarda van pronosticar que anava a ploure. Bé, van dir que hi havia un 40% de possibilitats que plogués sobre el traçat de Losail, ja sabeu, a Qatar i, quan plou al desert, plou. I molt. I, si plou, no es corre. Per les llums, per les brillantors, pel reflex. Quina es jo! No es corre i punt.
Així que vam entrar després de dinar al desèrtic traçat de Qatar (i ara em refereixo a l’absència absoluta, total, de públic, que no de sorra), amb la sensació que, després d’un grapat d’hores d’avió (encara ens quedava el retorn) i la inversió de diversos centenars i centenars d’euros, ens anàvem a quedar sense carreres.
Però va tornar a demostrar-se que els homes del temps són tots semblant, o iguals, a tot arreu del món. I, com a molt, el que van ploure van ser victòries i més victòries de pilots espanyols, concretament el triplet nº 13, que va ser, sens dubte, el de la bona sort, tot i que serà bo allunyar d’aquesta xifra com més aviat millor. Ja mateix, d’aquí a tres setmanes a Jerez no?
La veritat és que Qatar és un gran premi molt particular, no només per l’horari, la nit, la sorra, el debut de la temporada i la dificultat per posar les motos a punt ja que les condicions climatològiques i d’horari són úniques i no es repeteixen més al llarg de tota la temporada.
En aquest sentit, hi va haver situacions que, en efecte, se’ns van semblar oi? prolongació de la pretemporada. Per exemple, l’absolut domini de Maverick Viñales en la categoria de Moto3 on, sens dubte, demostrarà que és un autèntic prodigi, el nou Marc Márquez, el futur Jorge Lorenzo, ell, un xaval simpatiquíssim que fa olor de campió.
Hi va haver la grata, gratíssima, meravellosa sorpresa de veure, per fi, emergir, aparèixer, relluir, a un jove italià, anomenat Romano Fenati, un dels tres pilots més joves del Mundial (el més jove, per setmanes, per dos mesos, és el seu compatriota Niccolo Antonelli -un campió d’Europa de 125cc i l’altre, campió de Itàlia–), que es va pegar a Viñales i, al final, no va tenir més remei que conformar-se amb el segon lloc. ¿Conformar ?, però si Loris Capirossi i Valentino Rossi van anar a buscar al podi per felicitar-lo i recordar-li que ells, els campioníssims, només van poder ser sisens en el seu debut mundialista!
Va haver-hi sensació, confirmació, demostració, que Moto2 és la categoria, que, potser, hauríem d’escriure amb majúscules, tot esperant que MotoGP acabi convertint-se en una cosa semblant de la mà, és clar, de les futuribles CRT. Aquí, en la categoria intermèdia, vam tornar a comprovar que pasta està fet Marc Márquez, pur acer indestructible, invencible fins i tot partint de la seva letargia hivernal, lesió ocular, operació delicadíssima de microcirurgia i amb tot just cinc entrenaments. Márquez va dir que volia puntuar i va acabar jugant-se la vida per guanyar. Aquest sí fa olor de ‘Doctor’.
Però en la manada que va perseguir a Márquez, a més de viatjar una cavallerós i agressiu Andrea Iannone, que va felicitar amablement al guanyador, estava una poruc Thomas Luthi que, potser, va pensar que la seva fabulosa pretemporada li anava a proporcionar una victòria a cegues. I, quan va haver de barallar, es va espantar. Això sí, després dos dels seus”mecas ‘, un d’ells de gairebé dos metres, va anar a buscar camorra al’ box ‘de Márquez i el campió de Cervera va acabar parant els peus.
I per a peus, mans, tronc, cames, genolls, canells, ardor, coratge i valor els de la fabulosa parella de Sito Pons, l’equip ha ressuscitat de la mà de Pol Espargaró, pletòric tot el cap de setmana de Qatar al qual, tal vegada, li sàpiga a poc el tercer lloc, però que hauria de saber que això és plata de llei i que això, com deia Carlos Sainz en la seva època daurada del Mundial de ral·lis, “no és com comença, sinó com acaba”. Idèntica lectura haurà tret, ell sí, el feliç Tito Rabat, un noi a qui ningú, ni tan sols el seu cavallerós pare, li ha regalat res, ja que tot, com el seu gran carrera a Losail, s’ho ha guanyat a pols.
I, posats a celebrar, ja que afortunadament no va arribar la pluja, celebrem que Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa, ja gairebé germans, amics de conversa, salutacions i abraçades ‘yupiiiii !, van sotmetre al mateix Casey Stoner en una cursa preciosa, cert, més tàctica que vibrant, però inesperada per la seva terrible desenllaç: victòria de Lorenzo, segon lloc, enganxadet, enganxadet de Pedrosa i derrota de Stoner, que va ser, sens dubte, l’únic que va perdre, ja que ell, fins a aquesta nit, era el ‘ emir’ de Losail ‘, ja havia guanyat cinc de les últimes set carreres que havia disputat al desèrtic traçat.
Només un apunt més, sí, ja sé que m’estic allargant massa: el de Valentino Rossi i Ducati pinta molt lleig, però que molt lleig. Dóna la sensació que les dues línies d’investigació, ja a punt, evolució i desenvolupament liderades per l’enginyer italià Filippo Preziosi i el tècnic australià Jeremy Burgess no coincideixen en gairebé res. I el ‘Doctor’ sense saber per qual decantar-se.
