100.- Marc Márquez. Prodigiós, per pilotatge, coratge, agressivitat, competitivitat i ambició. Aquest mundial porta el seu nom fa temps, té avantatge suficient com per guanyar sense arriscar i tal com estava la cursa no tenia cap obligació de jugar-se els bigotis, però aquest noi és d’una altra pasta, se la va jugar, va donar caça a Pol Espargaró i li va passar per guanyar la cursa, al límit, sobre el alambra, jugant-se la caiguda. La seva fam de victòria no té límits … que ganes ja de veure-li a MotoGP !!!!
90.- Valentino Rossi i Ducati. Dos anys han trigat a aconseguir, junts, l’objectiu amb el qual havia nascut la unió somiada del motociclisme italià, i ara tornada en malson, i divorci total des del GP de Qatar, el primer d’aquest curs. Però per fi ha arribat el primer podi, en sec, de la parella més mediàtica del motociclisme. Per fi la Ducati amb el 46 ha pujat al podi, i encara que la carrera es va córrer a un ritme molt més baix del que s’esperava, aquest ritme va ser el mateix per a tothom, i igual que Rossi va aconseguir el segon graó del podi, aquesta plaça estava oberta a qui l’hagués volgut barallar, però va ser ell qui la va aconseguir. Així que sí, carrera lenta, però idèntic mèrit. I un cop destacat Rossi, de qui volem fer una menció especial és de la feina de Ducati. Amb el que els ha caigut aquest any a sobre, amb la pèrdua d’imatge i popularitat pel divorci amb Rossi, un altre hagués esperat a l’any que ve, però a Borgo Panigale han seguit treballant en la GP12, nou xassís, nou basculant, noves evolucions … “Per fi he pogut pilotar com jo vull” va dir Val. Arriba tard, sí, per a Rossi, però no per a Ducati, que ha demostrat saber fer motos, encara que molt més a poc a poc que els seus rivals, Honda i Yamaha, entre altres coses perquè el seu departament de competició té cent vegades menys enginyers i pressupost. Esperem que Dovizioso, Hayden, Spies i Iannone li puguin treure partit. I una altra cosa, Ducati ha demostrat un senyoriu imperial, en seguir treballant per millorar la moto de Valentino i deixar-li seguir fent test quan ja ha signat per un equip rival. Chapeau!
80.- Álvaro Bautista. S’ho mereixia des de fa temps, però no s’havien donat fins ara les circumstàncies per poder arribar a un podi que es resistia. En una graella on hi ha quatre motos oficials que estan per sobre de la resta a anys llum (Honda i Yamaha), dos satèl·lit que estan al nivell, gairebé, de les oficials (les Tech3), una Honda satèl·lit amb les mateixes suspensions de les oficials (la de Bradl), a diferència de Bautista, que porta una altra marca, i dos Ducati oficials, en hores baixes però oficials, fer un podi no és gens senzill. Però Alvaro no només no s’ha rendit, i tenia motiu, ja que gairebé tothom li baixava de la moto l’any que ve, sinó que s’ha reivindicat amb el primer podi de la seva carrera en MotoGP. Enhorabona.
70.- Jorge Lorenzo. “Carrera regalada” va dir Pedrosa, potser sí, segurament, però les carreres cal correrlas i guanyar-les i Jorge va fer la seva feina a la perfecció, sumant 25 punts que el deixen en una situació perfecta per conquerir el seu segon mundial de MotoGP. Ara, a més de Pedrosa, el gran rival de Jorge va ser la manca de concentració, si la perd pot cometre un error que torni a donar vida al seu rival. Si la manté, el títol és seu.
60.- Sandro Cortese. Va jugar amb tots els seus rivals, els va mesurar, els va provar, els va deixar passar, els va passar, va baixar el ritme, el va modular al seu gust i quan va veure que Viñales arribava, Salom es posava gallet, Rins treia el cap i Fenati volia guanyar a casa , va pujar el ritme un esglaó, va treure unes decimillas que es guardava a la màniga i va guanyar a plaer, sentenciant, si no passa res estrany, el títol de Moto3. Gran temporada la de l’alemany i del seu equip, el director esportiu és, ni més ni menys, que Joan Olivé, que a més ha desenvolupat la moto. Un 10 per al de Tarragona.
40.- Pol Espargaró. He llegit per aquí que va perjudicar el fet que s’interrompés la carrera i tornés a començar amb menys voltes … jo no sé com es pot saber això, però el que sí sé és que Pol és un pilot extraordinari, un guanyador, un lluitador , un esportista excepcional, però que ha tingut la mala sort de coincidir en el temps i lloc amb un marcià, Marc Márquez, que és un pilot dels que surten un cada 20 o 30 anys … Pol va fer una carrera impecable, però en la última volta no va poder amb l’empenta de Marc. Tampoc estic d’acord amb els que critiquen al Pol per les seves declaracions després de la carrera, només ell, que és qui està sobre la moto, sap com i de quina manera li passen uns i altres, encara també considero que en una última volta i amb la victòria en joc, val tot.
50.- Luis Salom. Segueix consolidant-cursa a cursa com un pilot punter, intel·ligent, amb estratègia i visió de les carreres, amb la guerra que havia pel segon lloc i els pilots implicats, aconseguir-va ser gairebé un triomf. M’agrada aquest pilot i la seva progressió i si les coses segueixen així no m’estranyaria que li tregui el subcampionat a Viñales.
30.- Esteve Rabat. En una categoria tan competida com Moto2 és difícil treure el cap pels llocs davanters. Tito va fer una gran carrera, va arribar a estar algunes voltes lluitant amb els de cap i va acabar signant un cinquè lloc excel·lent, que després de quatre carreres fora de l’tot10 li haurà sabut a glòria al pilot català.
20.- Maverick Viñales. És evident que la seva moto, amb motor Honda, no dóna la talla davant les KTM, sobretot la oficialísima de Cortese, però pel seu talent hauria d’estar una mica més a prop de l’alemany, tant en carrera com en els resultats, ja que des de la victòria de Mugello, porta tres carreres seguides fora del podi, així no serà campió, ni que Cortese cometi un error.
10.- Héctor Barberá. Tan bon xaval i pilot com, de vegades, una mica descerebrat. Héctor ha demanat perdó per activa i per passiva a Dani Pedrosa, ha explicat el llanci i ho ha justificat des de l’exterior possible, però molt ens temem que passessin els anys i encara la gent seguirà recordant aquell mundial que va perdre Pedrosa (si és que no el guanya) perquè li va tirar Barberà … Una situació què, es posi com es posi qui vulgui, no té res a veure amb la de Lorenzo i Bautista a Holanda, allò va ser una acció ‘suïcida’, desafortunada, sí, però sense justificació . El de ‘Barbi’ ha estat més un cas de carrera, d’una cursa estranya perquè mai, mai, Dani hagués hagut d’estar on estava en la primera volta de la cursa. Barberá, al veure-li, hagués hagut de deixar-lo passar i desentendre, no era la seva guerra, però el fet que Dani hi fos venia precedit d’un cúmul d’errors i mala sort que res tenen a veure amb Héctor.
0.- A l’cúmul de desgràcies, mala sort i, també, errors que van envoltar a Pedrosa. Un cúmul de situacions en cascada van acabar arruïnant la millor temporada de Dani en els seus set anys en MotoGP. De qui va ser la culpa? Aquesta pregunta no té resposta i si la té, per descomptat, no la sabrem mai, el que si desencadena aquesta pregunta és una successió de noves preguntes: Per què al millor equip del món, el que té més mitjans i, teòricament, a els millors treballant per a ells, se’ls enganxa un escalfador? Per què de tota aquesta gent que envolta Dani a la graella no hi ha ni un de sol que sàpiga el reglament, el que es pot i no fer a la graella? Per què en una moto tan sofisticada i cara (presumeixen de què només el canvi val 600.000 euros) és tan fàcil prémer un simple botó i ficar la configuració de pit lane … i no adonar-se immediatament? Per què van treure la moto de la graella … tan ràpid? Per què Responsable de Seguretat no va posar calma en el caos i va indicar amb més claredat el procediment de la segona sortida després avortar la primera? Per què no van aplicar el reglament van deixar tornar a Dani a la graella quan la norma indica que havia de sortir del pit lane en la volta d’escalfament de la segona sortida, i en canvi si ho van aplicar per fer-li sortir l’últim? En fi, moltes preguntes sense resposta, moltes culpes i pocs culpables, un cúmul de circumstàncies que van propiciar el desenllaç que ja tots coneixem. Potser sí que és veritat que Barberá va tirar a Pedrosa, però Dani mai va haver d’estar on estava en aquesta fatídica corba sis de la primera volta del Gran Premi de San Marino.
Germán Garcia Casanova
Motocuatro