Per Emilio Pérez de Rozas
No hi ha una altra lectura. Estem davant l’únic pilot que existeix al món, l’únic, ho sento, que farà el possible i l’impossible, el que és legal i gairebé, gairebé, la il·legalitat, la dificultat i la inaudit, el fàcil i el retorçat, el còmode i l’inversemblant, sobre l’asfalt i en la corda fluixa, per passar-te, per guanyar-te, per superar-te, per derrotar-, per treure’t del podi, per vèncer-.
Si alguna cosa ha demostrat Marc Márquez des que era nen, molt nen, és que ha nascut per guanyar-te. Al que sigui. No vol perdre, diuen, ni en els entrenaments. I si alguna cosa ha demostrat el bicampió de Cervera és que no es rendeix mai. I, molt menys, en l’últim revolt. I molt menys a Jerez. I molt menys en arribar a una corba que, potser, hagués volgut per a ell, amb el seu nom, i que resulta que, un dia abans, es la van regalar al campioníssim, a l’tremend campió, que portava davant, a Jorge Lorenzo.
Com explica Valentino Rossi, que és déu oi ?, “si alguna cosa ens ha ensenyat Marc (Márquez) aquests anys és que és l’únic pilot que no protesta quan li avances, simplement tracta de tornar-te l’avançament”. I a això s’ha estat dedicant Márquez des que pis terreny pantanós, el terreny minat de MotoGP. No només s’ha convertit en el nen precoç que va anunciar, a so de bombo i platerets, feliç d’haver aconseguit el seu fitxatge, Shuhei Nakamoto, sinó que ha cantat als mil vents que anava a per ells. I va aconseguir la pole més jove. I va ser el guanyador més jove. I és el líder més precoç.
A Qatar, va explicar que havia après molt de Valentino Rossi. En Austin, va explicar que havia après horrors de Dani Pedrosa. I, pel que es veu aquest diumenge, a Jerez, va aprendre molt, només fins a arribar a l’últim revolt, de Jorge Lorenzo, a qui va fulminar empentes com Michael Doohan va maltractar a Àlex Crivillé el 1996, com Valentino Rossi va derrotar a Sete Gibernau en el 2005 i com Lorenzo va atacar i va vèncer a Pedrosa al 2010.
El primer que ha après al Mundial, el pàdoc sencer, és que Márquez ha arribat per quedar-se, per guanyar, per campeonar. Ja ho va dir el déu Rossi en els segons test de Sepang (Malàisia) aquest hivern: “Avui em acabo de donar compte, en veure a Marc a la pista, que Márquez ha vingut per guanyar el títol, però em refereixo al títol de aquest any “. Quin ull té el cap !, la empresa, vaja murri !, ja s’ha fet amb la venda de samarretes del bicampió de Cervera.
Si Lorenzo, que va tenir ocasió d’aprendre en la pell de Rossi i Pedrosa, no es va adonar que a la seva esquena portava a un autèntic caníbal, és problema de Lorenzo. El món sencer sap que si a Márquez, sigui la tercera cursa del Mundial o l’última, li obres la porta, es fica fins a la teva cuina. I això va ser el que va passar. “Jo ja m’havia conformat amb la tercera plaça, però vaig veure que Jorge m’obria la porta i vaig pensar ‘prova!”. Prova per a Márquez és com si s’apagués el semàfor, com si veiés la bandera a quadres al fons de la corba, com si fes olor el podi.
No calia la lliçó de Jerez per saber que estem davant el xaval més atrevit que hem vist mai, mai, sobre l’asfalt. “Això no és tennis, això són carreres; cal empassar aquesta “, va dir l’holandès Wilvo Zeelenberg després de la maniobra suïcida, o no tan suïcida (” em vaig veure a terra “, va reconèixer Lorenzo), de Márquez, que es va convertir així en el líder més precoç del Mundial de MotoGP. Perquè Márquez ha arribat per quedar-se. Encara que sigui a empentes. O també a empentes. Abans de xocar, d’empènyer, de fer por, ja va demostrar a Qatar que era gran, immens, i perillós. I a Austin que era veloç, un coet. A Jerez ha confirmat, una vegada més, que ignora el que és ‘respecte reverencial’. És un col·leccionista de gestes. I li faltava aquesta: guanyar el bicampió del món de MotoGP al revolt que porta el seu nom.
Lorenzo li va negar la salutació. És una postura. Jo, simplement, me l’hagués guardat. Aquestes són coses que es decideixen entre les línies blanques, sobre la cinta negra que diuen asfalt. Queden massa carreres com perquè no hi hagi revenja. Recordin el de Rossi: “Marc no protesta, te la torna”. És Marc qui escull les armes. O això sembla.
I mai no ens va enganyar: el juga a això.
Motocuatro.com
